Introducció
A vegades, sense adonar-nos-en, mirem cap enfora i comencem a comparar-nos amb els altres.
Aquest conte ens convida a mirar cap endins, escoltar-nos i descobrir què passa quan deixem de comparar-nos i ens permetem créixer a la nostra manera.
El conte
Hi havia una vegada un jardí preciós, ple d'arbres i flors.
A la primavera, els rosers es cobrien de flors de colors i perfumaven l'aire. Els tarongers omplien les seves branques de petites flors de taronger que, amb el temps, es convertien en fruits rodons i brillants. També hi havia altres arbres que feien ombra, flors o fruits, i cadascun semblava tenir alguna cosa especial per oferir.
Al mig d'aquell jardí hi creixia un petit arbre.
Encara era jove i les seves branques eren fines. Cada dia observava tot el que passava al seu voltant.
Mirava els rosers i pensava:
—Que afortunats que són... Les seves flors són precioses. Tothom s'atura a contemplar-les.
Després mirava els tarongers.
—I ells donen fruits. Alguna cosa que es pot collir, assaborir i compartir. Què dono jo?
Amb el pas del temps, aquelles comparacions van començar a pesar-li.
Quan veia un roser florir, se sentia petit.
Quan veia un taronger carregat de fruits, sentia que li faltava alguna cosa.
I com més mirava els altres, menys li agradava el que veia en ell mateix.
—Potser hauria d'intentar assemblar-me a ells —pensava.
Així que va intentar fer créixer flors a les seves branques.
Però no floria.
Va intentar donar fruits.
Però no en donava.
Va intentar canviar la forma de les seves branques, créixer d'una altra manera, assemblar-se als arbres que admirava...
I res.
Cada dia se sentia una mica més frustrat.
Una tarda, quan el jardí estava tranquil i el sol començava a amagar-se, un mussol es va posar sobre una de les seves branques.
Feia molt de temps que observava aquell petit arbre.
—Per què estàs tan trist? —li va preguntar.
—Perquè no soc com els altres —va respondre l'arbre—. Mira els rosers. Mira els tarongers. Tots tenen alguna cosa per oferir. Jo no tinc flors ni fruits. No sé per a què serveixo. No aporto res, ni tinc valor.
El mussol va romandre uns instants en silenci.
Després li va dir:
—I alguna vegada has intentat preguntar-te què hi ha dins teu?
L'arbre es va quedar pensatiu.
—Dins meu?
—Sí. Potser fa massa temps que mires què fan els altres sense escoltar què necessites tu.
—Però jo vull ser com ells.
El mussol va inclinar el cap.
—De veritat vols ser com ells? O vols sentir que ets suficient?
El petit arbre no va saber què respondre.
Aquella nit, per primera vegada, va deixar de mirar la resta del jardí.
I va escoltar.
Va escoltar el moviment de les seves arrels sota la terra.
Va escoltar com la saba recorria lentament el seu interior.
Va escoltar les seves branques moure's amb el vent.
I, molt endins seu, va sentir alguna cosa que feia molt de temps que intentava ignorar.
El desig de créixer.
No com els rosers.
No com els tarongers.
Simplement créixer.
Així que va deixar d'intentar donar flors que no eren seves.
Va deixar d'intentar produir fruits que no li corresponien.
I va començar a fer una cosa que mai no havia fet:
Permetre's ser qui era.
Va créixer cap amunt.
I també cap avall.
Les seves arrels es van fer més profundes i les seves branques més fortes.
Van passar les estacions.
I, a poc a poc, aquell petit arbre es va anar transformant.
El seu tronc es va fer ample i ferm.
Les seves branques es van estendre cap al cel.
I la seva copa va començar a créixer fins a convertir-se en un refugi per als ocells i en una ombra fresca per a qui passejava pel jardí.
Un dia, molts anys després, el mussol va tornar.
Es va posar sobre una de les seves enormes branques i va contemplar el jardí des d'allà dalt.
El petit arbre ja no era petit.
Era un roure majestuós.
El roure va mirar al seu voltant.
Els rosers continuaven florint.
Els tarongers continuaven donant els seus fruits.
I ell ja no sentia tristesa en contemplar-los.
Va somriure.
Perquè per fi havia comprès que mai no havia necessitat convertir-se en roser ni en taronger.
Només necessitava descobrir quin arbre portava dins.
I, quan va deixar de comparar-se i es va permetre créixer a la seva manera, va poder convertir-se en allò que sempre havia estat.
Un roure.
Per reflexionar
Quantes vegades has mirat els altres pensant que hauries de ser més com ells?
Quines coses de tu has intentat canviar perquè senties que no eren suficients?
I si allò que avui consideres una mancança fos, simplement, alguna cosa que encara no has après a reconèixer? I si fins i tot fos una virtut?
No necessites assemblar-te a ningú. No has d'esforçar-te a ser alguna cosa que no ets.
Només necessites donar-te permís per ser tu mateix/a, donant espai al que sents i necessites, i permetent-te expressar-ho de la manera que et neixi.
Puc acompanyar-te a escoltar-te, comprendre't i donar-te permís per créixer a la teva manera.
Reservar sessió aquí